3,75 I 1,75

M'ha tornat a pujar la miopia!

Abans d'ahir vaig anar a l'òptica per fer-me la revisió anual de la vista i, sabent-ho clarament (feia temps que no m'hi guipava bé), em van confirmar que m'havia tornat a pujar. Ara, el resultat total és de: 3,75 al dret i 1,75 a l'esquerre.

Jo pensava que quan acabés de créixer la cosa pararia. Però ara ja no creixo i la miopia va amunt, amunt!

L'òptica que em va atendre em va dir que amb el ritme de vida que portem és fàcil que pugi la miopia: fem tot d'activitats en què necessitem la vista només a distància curta i la distància llarga la deixem de banda. Per tant, se'ns "encasquilla" l'objectiu amb el zoom i, apa!, ara prova de mirar de lluny que veuràs (o no!).

Em va comentar que les jornades laborals completes davant l'ordinador, llegir molt, fer servir l'ordinador a casa, mirar la tele, etc. poden arribar a perjudicar la vista si es fan molt sovint. Doncs aquestes activitats formen part del meu dia a dia, i així estic!

Davant la meva desesperació (auguro que en vint anys seré cega), l'òptica em va informar que hi ha un parell de tècniques relativament noves que poden ajudar a parar la miopia. Abans, però, s'han de mirar d'evitar les activitats que mencionava i s'han de substituir per d'altres que ens relaxin la vista a distàncies curtes (tir amb arc, jugar a diana, fer passejades per llocs amplis... Coses molt quotidianes!...).

Una de les tècniques és la relaxació ocular; en poques paraules, és com una espècie de ioga o tai-txi per als ulls. Com que l'ull és un múscul, necessita relaxació i molta oxigenació (base fonamental d'aquestes dues arts mil·lenàries).

L'altra tècnica, una mica més moderna, és aconseguir una lent de contacte feta a mida i introduir-la als ulls a la nit, mentre es dorm. Aquesta lent, amb el moviment ocular durant el son, fa un massatge lleuger a la còrnia que moldeja l'aparell i el retorna al seu estat primigeni (és el mateix efecte que operar-se la miopia, però sense haver de passar pel quiròfan).

Doncs, apa, miops, ja sabem alguna cosa més!

ESCOLA D'ESCRIPTURA

L'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès ha engegat enguany dos cursos virtuals de narrativa (un en castellà i un altre en català). Els cursos comencen al novembre i acaben al juny; tot plegat, setze sessions que es distribueixen al llarg del curs i que tracten temes tan variats com els punts de vista, el temps, els personatges, la trama, l'ús literari de la llengua...

Des de fa deu anys, l'Escola d'Escriptura ofereix cursos presencials. Ara, però, amb l'afany de pujar al tren de les noves tecnologies, com han fet altres escoles d'escriptura, ha presentat un format en línia per a tots aquells que vulguin introduir-se en el món literari.

Si voleu més informació,només cal que premeu aquest enllaç, i trobareu totes les dades dels cursos.

(No tinc cap comissió per anunciar els cursos. Només em mou l'interès d'engrescar tothom que estimi l'escriptura; penso que és un punt de partida cap a mons meravellosos.)

ÁGORA

Ágora s'ha acabat d'estrenar aquest cap de setmana i ha sigut la pel·lícula espanyola més taquillera del 2009. I amb raó!

És una pel·lícula dirigida per Alejandro Amenábar i protagonitzada per Rachel Weisz (Hipàtia), Max Minghella (Davo) i Oscar Isaac (Orestes), entre d'altres, i està ambientada a l'Alexandria de fa 1.700 anys

Ágora narra la història d'Hipàtia, una filòsofa que  busca l'explicació al moviment de la Terra i el Sol. La seva cerca es veu emmarcada per les tensions entre els pagans, els cristians i els jueus de l'Imperi Romà. Tot plegat, desemboca en el plantejament del conflicte entre la raó i la intolerància.

Podria estendre'm a comentar (per sobre, és clar!, els meus coneixements no són tan profunds) altres aspectes de la pel·lícula, com ara la trama, la llum, el repartiment, el vestuari, la producció...

El que més em va sorprendre, però, no va ser tot això. No, el que més em va impressionar van ser les seqüències aèries d'Alexandria en què les persones semblaven formigues i les seqüències en què es veia la Terra dins el sistema solar.

Des d'aquesta òptica, es veia l'home (que les feministes recalcitrants hi entenguin també dona) com un ésser petit, diminut; se'l veia com una part mínima d'un tot immens. 

I és que, quan penso en tota aquesta immensitat que és l'univers, un alè de misteri m'envaeix i em fa sentir petita i diminuta; em fa veure'm com l'expressió mínima d'un d'un tot immens.

MEMÒRIA HISTÒRICA

Roman Polansky no va als Estats Units des del 1978. Ni tan sols ho va fer per recollir l'Oscar a Millor Director el 2003 (per la pel·lícula El pianista).

Per què no hi va?

Aquest "senyor" va ser detingut el 1977 a Beverly Hills acusat d'haver violat la nena Samantha Gaimer, que llavors tenia 13 anys. Aquesta nena era molt extravertida i diu que llavors Roman Polansky era el seu ídol i que s'hi va insinuar. Amb tot, el "senyor" Polanski es va declarar culpable d'aquells fets, per haver drogat una menor i per haver-hi mantingut relacions sexuals. Així doncs, el van empresonar.

Ara bé, quan van passar 42 dies que era a la presó sota llibertat condicional, va marxar del país abans de la resolució del jutge i no hi va tornar mai més.

Tot aquest temps Roman Polansky ha estat vivint a França perquè l'estat gal·lès té una legislació que protegeix els seus ciutadans de certs acords d'extradició (i per violació n'és un dels que queda exempt). Així mateix, tots aquests anys, Polansky ha evitat sortir el mínim possible de França i, si ho ha fet, s'ha preocupat prou per anar a països en què no hi ha acords d'extradició amb els Estats Units.

A més de la legislació, ara hi ha un munt de persones que el defensen, al·legant que ja han passat trenta anys dels fets i que Roman Polansky no ha suposat un perill per a la societat. Així doncs, figures conegudíssimes del món del cinema, polítics (sobretot francesos i polacs), diplomàtics, etc. han trencat una llança al seu favor.

Sí, molt bé, ja han passat trenta anys, aquest senyor no ha fet "res més execrable", la nena se li va insinuar... Però precisament per això no pot ser que un paio que és culpable d'una violació quedi impune per molts anys que hagin passat, per molt de renom que tingui i per molta insinuació de la nena. Tothom, als 13 anys, tenim un ídol que ens torna bojos; però estic segura que, si el tinguéssim davant, no acabaríem fornicant amb ell (o vosaltres sí ho faríeu???).

Aquest home va violar una nena, es va declarar culpable, va fugir de la justícia que el condemnava, es va refugiar en un país en el qual suposadament són defensors acèrrims dels drets humans i ha tingut prou compte de no visitar països que posessin en perill la seva impunitat gal·la.

Doncs ara que l'ha cagada visitant Suïssa (país que sí que té acords d'extradició per violació amb els Estats Units), que compleixi la seva condemna per violador de merda! Perquè, per sort, hi ha països que no volen oblidar (perquè hi ha coses que no es poden oblidar...).

VISCA LA MEMÒRIA HISTÒRICA!