ÁGORA

Ágora s'ha acabat d'estrenar aquest cap de setmana i ha sigut la pel·lícula espanyola més taquillera del 2009. I amb raó!

És una pel·lícula dirigida per Alejandro Amenábar i protagonitzada per Rachel Weisz (Hipàtia), Max Minghella (Davo) i Oscar Isaac (Orestes), entre d'altres, i està ambientada a l'Alexandria de fa 1.700 anys

Ágora narra la història d'Hipàtia, una filòsofa que  busca l'explicació al moviment de la Terra i el Sol. La seva cerca es veu emmarcada per les tensions entre els pagans, els cristians i els jueus de l'Imperi Romà. Tot plegat, desemboca en el plantejament del conflicte entre la raó i la intolerància.

Podria estendre'm a comentar (per sobre, és clar!, els meus coneixements no són tan profunds) altres aspectes de la pel·lícula, com ara la trama, la llum, el repartiment, el vestuari, la producció...

El que més em va sorprendre, però, no va ser tot això. No, el que més em va impressionar van ser les seqüències aèries d'Alexandria en què les persones semblaven formigues i les seqüències en què es veia la Terra dins el sistema solar.

Des d'aquesta òptica, es veia l'home (que les feministes recalcitrants hi entenguin també dona) com un ésser petit, diminut; se'l veia com una part mínima d'un tot immens. 

I és que, quan penso en tota aquesta immensitat que és l'univers, un alè de misteri m'envaeix i em fa sentir petita i diminuta; em fa veure'm com l'expressió mínima d'un d'un tot immens.