ALCOHOL I IOGA (I)

Estudis fidedignes confirmen que l'alcohol aporta els mateixos beneficis que el ioga (enquesta realitzada durant l'últim any).

SHAVASANA. Postura del cadàver

Postura de relaxació total.

SETU BANDHASANA. Postura del pont 

Postura d'extensió lumbar.

SHASHANKASANA. Postura del nen

Postura que relaxa tota l'esquena.

MARJAYASANA. Postura del gat

Posició que produeix un massatge lleuger a la panxa i a l'espina dorsal.

HALASANA. Postura de l'arada

Postura excel·lent per al mal d'esquena i l'insomni.

LOSANTOS INOCENTES

Fa gairebé un any que la veu del nostre "estimadíssim" Federico Jiménez Losantos no radiava en antena per aquestes contrades, ja que va ser despatxat de les santíssimes oficines de la COPE.

Doncs ara resulta que el tenim de veí: s'ha muntat un despatxet amb quatre antenes a Tarragona i es dedica a emetre el seu nou programa de ràdio, Es la mañana de Federico, a l'emissora EsRadio (si sou masoques i us agrada escoltar un discurs agre i recargolat de tant en tant, el podreu trobar al dial 98.7 o visitar el web de la ràdio, http://www.esradio.fm/).

Doncs bé, EsRadio va començar a emetre il·legalment el passat 7 de setembre. Resulta que el nostre estimat amic tenia molta pressa per despotricar contra els catalans i va obrir una barraqueta al Camp de Tarragona (ben a propet) per començar a fer feina. El cas és, però, que ha volgut tirar pel dret, eludint la normativa i el munt d'informes i llicències que toquen omplir i pagar per obrir qualsevol xiringuito. 

Davant aquest frau legal, com es faria davant d'una futura empresa qualsevol, la Conselleria de Mitjans de Comunicació ha obert un requeriment contra l'emissora per emetre sense llicència. I ara, fins i tot aquí, mirarà de suavitzar la cosa i dirà que és innocent, i que els culpables (com sempre!) són els altres.

Hi ha personatges que no canvien!

LA PÍNDOLA MÀGICA

El Ministeri de Sanitat ha decidit que la píndola del dia següent es podrà comprar a les farmàcies sense cap recepta mèdica a partir de dilluns que ve. 

Assegura que, per evitar-ne un ús inadequat, quan les usuàries comprin el medicament, rebran informació sobre com i quan han de fer-lo servir, sobre altres mètodes anticonceptius i sobre com prevenir infeccions de transmissió sexual.

Així doncs, el Ministeri de Sanitat s'escuda recordant que només s'ha de prendre la píndola en situacions d'urgència, sobretot quan fallen els altres mètodes anticonceptius o quan es duguin a terme relacions sexuals sense protecció. Adverteix, doncs, que no s'ha de fer servir com un mètode anticonceptiu habitual, ja que n'hi ha d'altres (com el preservatiu, que, a més, prevenen malalties de trasmissió sexual).

Molt bé! Molta facilitat, molta agilitat, molta urgència, molta informació, molta prevenció i molta advertència! Perfecte!

Però què passa amb el sentit de la responsabilitat dels nostres joves (a qui s'adreça principalment aquesta mesura)?! Com els estem ajudant perquè siguin responsables, tant sexualment com com a persones?

Crec fermament en la llibertat de decisió i en la maduresa dels adolescents. Per aquest motiu, crec que aquesta mesura "preventiva", només afavoreix el Ministeri i les conselleries de Sanitat, perquè no hagin de gastar tants calés en aquests medicaments i en futurs avortaments. Ara, qui paga són els consumidors.

I jo em demano: abans d'adoptar aquestes mesures, per què no ens plantegem què passa amb els adolescents? On és tota la feina que es fa a les escoles i als instituts? On van a parar els objectius de tots aquells tallers de sexologia i de prevenció de malalties de transmissió sexual? Com és que hi ha tants joves que, tot i rebre aquesta informació, eludeixen l'ús dels anticonceptius en les seves relacions sexuals?

Així no arreglarem res!

HALASANA

La meva postura preferida de ioga és halasana (hala vol dir arada i asana, postura).

És una postura invertida que flexibilitza i rejuveneix la columna vertebral. Aquesta posició corregeix deformacions vertebrals i vitalitza els nervis de la zona. A més, fa que augmenti l'energia a l'organisme (entre d'altres molts beneficis). 

A mi, normalment m'agafen tensions a la part alta de l'esquena, per sota les cervicals i entremig dels homòplats. N'hi ha que se li posen els nervis a l'estómac; doncs a mi, a l'esquena!

Quan practico ioga i arribo a aquesta postura, sento un alleugeriment enorme. El cos m'agraeix aquella posició i, en acabar, noto com l'esquena queda alliberada de la tensió.

No sé si practiqueu ioga o si n'heu practicat mai. Jo us ho recomano fervorosament. A mi m'havien explicat les meravelles del ioga, però mai no m'ho vaig acabar de creure fins que ho vaig provar. I de llavors ençà (ara ja fa gairebé un any), no l'he deixat de practicar ni una setmana. Proveu-ho un mes i ja ho veureu!

FLORES NEGRAS

Ahir vaig anar a veure Flores Negras, una obra de Daniel Vázquez que va ser guardonada a l'últim Festival de Cinema de Màlaga. Llavors va rebre el premi Millor Maquillatge.

Aquesta pel·lícula està basada en el llibre del Flores Negras para Michael Roddick, escrit pel mateix director. És un film d'intriga que tracta d'un espia de la RFA (antiga República Federal Alemanya) que decideix abandonar el servei després que l'última missió que du a terme fracassi. En la seva marxa, s'emporta la filla d'una espia que va ser morta en circumstàncies desconegudes.

Tots dos s'estableixen a Barcelona i refan la seva vida, fins que la tranquilitat en què viuen es veu alterada per l'aparició d'antics companys espies per resoldre assumptes que tenien pendents.

La pel·lícula està protagonitzada per Maximilian Schell, Eduard Fernández, Marta Etura, María Grazia Cucinotta y Héctor Colomé.

Jo, recomano mirarla un dia en què un no estigui gaire cansat. La trama és interessant, però lenta, i hi ha escenes força silencioses (no hi ha música) que demanen una atenció elevada (vaja, que depèn del tros pot agafar-te una badallera important). Tot i així, és recomanable.

BARCELONA TRÀGICA

Ara fa cent anys, va tenir lloc la Setmana Tràgica. Aquesta Setmana va esdevenir una revolta antimilitarista i anticlerical que va desembocar en una sèrie de fets funestos que van donar nom a l'esdeveniment.

Malgrat que tothom en coneix el nom, són ben pocs els que en coneixen els motius i els fets que ocorregueren. Així doncs, fem-ne cinc cèntims!

La Setmana Tràgica va ser una revolta que es  va dur a terme, principalment, a la ciutat de Barcelona entre el 25 de juliol i el 2 d'agost de 1909. Va esclatar perquè l'Estat estava en guerra amb el Marroc i volia reforçar les tropes que tenia a Melilla amb un cos expeditiu reclutat fonamentalment a Catalunya. Així doncs, va ordenar una mobilització de la societat catalana. 

Aquesta mobilització va ser rebutjada pel poble per una sèrie de condicionaments: un d'ells era que la majoria de reservistes eren casats i amb fills. També hi va influir que quedaven exempts d'anar-hi els que podien pagar una quantitat de diners (quantitat que no podien pagar els més pobres, és clar!).

Tot plegat va provocar que els dies següents es produïssin una sèrie d'aldarulls contra la policia i que el dia 26 de juliol es convoqués una vaga general. Aquesta vaga, però, es va desbordar i va desembocar, entre d'altres, en actes violents caòtics i incoherents. Els carrers, plens de barricades, van ser l'escenari de la insurrecció. 

Durant aquesta setmana, els avalots es van canalitzar cap a l'estament religiós, ja que els insurrectes van creure que l'Església era la gran culpable de la situació. En aquest ambient, doncs, es van incendiar molts convents i esglésies, es van perseguir religiosos (fins i tot hi va haver morts), es van profanar tombes i es van desenterrar cadàvers de monges, que van ser passejats per la ciutat com a espectacle anticlerical. 

La revolta va finalitzar el 2 d'agost de 1909, per la falta de suport, per la deterioració interna la insurrecció i per l'arribada massiva de forces militars.

La repressió fou molt forta: es van tancar diversos diaris d'esquerreres que van donar suport a la insurrecció i més d'un centenar de centres socials obrers i d'escoles laiques. Hi hagué uns dos mil processats i diverses penes de mort, entre les quals es troba l'afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia (aquest personatge va tenir un paper important dins la Setmana Tràgica i va servir de cap de turc de la repressió de la revolta).

La cosa va acabar aquí i tal dia farà un any!

Justament el juny d'aquest any, Andreu Martín, mestre de mestres de novel·la negra, ha publicat el seu darrer llibre: Barcelona Tràgica. És una relat apassionant ambientat en els dies turbulents de la Setmana Tràgica. No us el podeu perdre!

TEATRE ÀNGEL GUIMERÀ

La setmana que ve és festa grossa al Vendrell: s'inaugura el nou teatre de la vila, que portarà el nom d'Àngel Guimerà. D'aquesta manera, s'agermana amb el teatre que també porta el seu nom a Santa Cruz de Tenerife, ciutat que va veure néixer l'escriptor.

El tema del nom, però, no s'acaba aquí. No, senyor!

El cas és que, si us hi fixeu bé, la sigla (o el logo/marca del teatre) que representarà la sala és tàg (suposadament: Teatre Àngel Guimerà). D'altra banda, però, el nom que descriu la sigla és "Teatre Municipal Àngel Guimerà", denominació que hauria de donar la sigla TMAG.

Què deu passar aquí, amb tots aquests noms? Quin desgavell, no? Doncs no, la cosa és prou clara si fem servir el refrany aquell que diu: "Pagant, sant Pere canta".

És a dir: l'espai, pròpiament dit, pertany a La Lira, però el caleram per refer l'antiga sala de teatre l'ha posat l'Ajuntament (entre d'altres). Per tant, per molt que la sigla (i La Lira) es vulgui desvincular del seu mecenes, la sala ha de quedar marcada amb el Municipal (si més no, fins d'aquí a 45 anys, que no és poca cosa!). 

Així doncs, com li haurem de dir?

SALSA BOLONYESA I BUNYOLS

Fa dues setmanes vaig rebre una trucada molt engrescadora de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Havien tingut una baixa d'última hora i necessitaven cobrir la vacant urgentment.

Devien remenar una llista d'antics alumnes aviciats a fer cursos diversos (llicenciatures, diplomatures, certificats, postgraus i altres titulets), i van ensopegar amb el meu número de telèfon. Renoi quina alegria vaig tenir!

Volien que fes un curs anual de tres hores setmanals (més tutories). Tot plegat no em sortia gens a compte (si pensem en els calés), però ves què hi farem?! Era un somni que volia acomplir!...

Vaig parlar-ne a la feina i no em van posar cap impediment (són uns sants!). L'endemà vaig trucar a la UAB i els vaig confirmar que acceptava l'oferta. Per formalitzar-ho, ahir vaig haver d'anar-hi per tramitar la contractació i per reunir-me amb els professors que també imparteixen l'assignatura. El tràmit del contracte va anar ràpid, malgrat el patracol que vaig haver de lliurar. La reunió van ser panses d'un altre paner...

Vaig trobar-me a la UAB amb la resta de professors. En total, tres més: dos de jovenets i un que fa temps que s'arrossega per aquests mons (de fet, va ser professor meu!). Vaig arribar amb la intenció de resoldre dubtes, recollir material, parlar de possibles situacions conflictives a classe... I plaf!: em trobo de morros amb un panorama que no imaginava.

Se'm platifica al davant el famosíssim Pla Bolonya. Els meus futurs companys tenien una idea molt vaga de com s'havia d'aplicar i vaig poder comprovar que tots els rumors  que envolten el Pla són reals, però que, a més, estan per resoldre!!! (Pobrets els alumnes que comencen enguany els graus!...)

El guirigall, però, no s'acabava amb Bolonya. Noooooo, fillets meus!... El guirigall va continuar quan vaig començar a demanar material, a preguntar per resoldre dubtes, a parlar de possibles situacions... i vaig veure que allò era can pixa (ara, amb Bolonya, i abans, amb el pla antic del 1992).

Cadascú plantejava l'assignatura com volia: no hi havia material unificat (un llibret o un dossier trist amb espiral que fes el fet de "material per a l'assignatura"). Els professors tenien uns fulls que, en el seu moment, havien pescat d'aquí i d'allà, i que conformaven el material de classe. Vaig quedar garrativada de veure que al despatx no hi havia material comú per treballar de forma uniforme a tots els grups. Ai, pobrets, els nens que comencen enguany! Quin bunyol de grau els espera!

Vaig quedar indignada de la mediocritat que regnava als despatxos (i em refereixo al departament). I ara, indignada, crido:

STOP BOLONYA, SÍ; PERÒ STOP INEPTITUD, TAMBÉ!

MANIFESTAR-SE [s. XIV; del ll. manifestare, íd.]

Fixa-t'hi, tu! 

Segons el Diccionari de la llengua catalana de l'IEC, manifestar com a verb pronominal (és a dir, manifestar-se) pot tenir quatre accepcions:

1. Esdevenir manifest. El seu talent no pogué manifestar-se d’altra manera.

2. Algú, declarar el propi pensament, els propis propòsits, etc. Alguns polítics es manifesten en contra de la nova llei.

3. Algú, donar-se a conèixer. S’ha manifestat tal com és.

4. Participar en una manifestació. Un grup nombrós de persones s’ha manifestat davant l’ajuntament.

Ara bé, si busquem al Diccionario de la Real Academia Española, resulta que manifestar com a verb pronominal (manifestarse) només té una accepció:

1. Tomar parte en una manifestación pública.

Així doncs, manifestarse (en castellà) no recull els mateixos sentits que manifestar-se (en català). I, a més, no especifica què vol dir "tomar parte" (com es pren part de la manifestació pública?). 

I és clar! Ara ja entenc per què no ens entenem aquests dies!... I és que la gent de l'Estat parla en castellà i, quan autoritzen certes manifestacions, es refereixen a l'única accepció que tenen. I nosaltres, com que som una mica "curtets", estirem més el braç que la màniga i entenem coses que no són...

ARRIBA ESPAÑA

Fa dies que no paro de sentir pertot arreu notícies de la Falange i de falangistes reconvertits en advocats respectuosos que fan complir "les lleis".

Jo sóc filla del període democràtic, però reconec que aquests flash back i tot l'enrenou mediàtic, m'ha despertat la curiositat i ha fet que faci una visita fugaç al web de Falange; concretament, Falange Española de les JONS (perquè quedi ben clar que és una de concreta, ja que n'hi d'altres, com ara Falange Auténtica, Mesa Nacional Falangista...).

Doncs bé, el primer que m'he trobat és aquest cartellet tan bufó. Em recorda les fotografies dels llibres d'història que ens ensenyen els moments nefastos de la humanitat que no s'haurien de repetir.

Després, per contrastar idees, he navegat per internet i he vist que la seva fundació es remunta el 1933 y que culmina el 1939. Us sona aquest any?! Llavors es presentava com una força antiparlamentària que preveia la violència com un mètode per arribar al seu fi (cosa que va demostrar amb escreix!).

Ara resulta que la "nova" Falange està reconeguda com un partit democràtic "de debò". Quina paradoxa, oi?

I jo em demano: com és que trenta anys després, encara hi ha un "partit" que enalteix l'acarnissament d'un dictador, les meravelles de la raça o l'anorreament de les nacions? Ara, més que mai, apel·lo a la famosa Llei de partits espanyola (tan dura amb altres partits que actuen a l'Estat).

Si fem una mica de memòria, un dels motius de la Llei indica que el seu objectiu és "garantir" el funcionament del sistema democràtic impedint que un partit polític pugui, de forma reiterada i greu, atemptar contra aquest règim democràtic de llibertats, justificar el racisme i la xenofòbia o donar suport políticament a la violència i a les activitats de les bandes terroristes.

I em torno a demanar: per què no s'aplica de la mateixa manera?

QUIN NEGUIT!

Per què escrivim?

Encara no s'ha descobert la raó primera d'aquest neguit tan primitiu. Sí, sí, primitiu. Perquè, al cap i a la fi, escriure és l'expressió gràfica d'una inquietud que sentim dins i que hem de treure tant sí com no.

Amb la necessitat d'exterioritzar aquest neguit, la humanitat va començar grunyint i després va articular sons, que van desembocar en paraules. Alguns, fins i tot, tenien tant de neguit que s'allunyaven de la gent per reconèixer aquest rau-rau i per imprimir-lo a les parets d'aquells caus on anaven a refugiar-se.

Avui dia hi ha qui prefereix pintar, n'hi que cantar... D'altres, prefereixen anar a córrer o netejar la casa tot el dia. Sí, senyor, tot això són símptomes d'alguna cosa que es remou per dins i que ha de sortir. La gent som ben diversa, oi?

Ho heu pensat mai, això, vosaltres? Per què escriviu?