3,75 I 1,75

M'ha tornat a pujar la miopia!

Abans d'ahir vaig anar a l'òptica per fer-me la revisió anual de la vista i, sabent-ho clarament (feia temps que no m'hi guipava bé), em van confirmar que m'havia tornat a pujar. Ara, el resultat total és de: 3,75 al dret i 1,75 a l'esquerre.

Jo pensava que quan acabés de créixer la cosa pararia. Però ara ja no creixo i la miopia va amunt, amunt!

L'òptica que em va atendre em va dir que amb el ritme de vida que portem és fàcil que pugi la miopia: fem tot d'activitats en què necessitem la vista només a distància curta i la distància llarga la deixem de banda. Per tant, se'ns "encasquilla" l'objectiu amb el zoom i, apa!, ara prova de mirar de lluny que veuràs (o no!).

Em va comentar que les jornades laborals completes davant l'ordinador, llegir molt, fer servir l'ordinador a casa, mirar la tele, etc. poden arribar a perjudicar la vista si es fan molt sovint. Doncs aquestes activitats formen part del meu dia a dia, i així estic!

Davant la meva desesperació (auguro que en vint anys seré cega), l'òptica em va informar que hi ha un parell de tècniques relativament noves que poden ajudar a parar la miopia. Abans, però, s'han de mirar d'evitar les activitats que mencionava i s'han de substituir per d'altres que ens relaxin la vista a distàncies curtes (tir amb arc, jugar a diana, fer passejades per llocs amplis... Coses molt quotidianes!...).

Una de les tècniques és la relaxació ocular; en poques paraules, és com una espècie de ioga o tai-txi per als ulls. Com que l'ull és un múscul, necessita relaxació i molta oxigenació (base fonamental d'aquestes dues arts mil·lenàries).

L'altra tècnica, una mica més moderna, és aconseguir una lent de contacte feta a mida i introduir-la als ulls a la nit, mentre es dorm. Aquesta lent, amb el moviment ocular durant el son, fa un massatge lleuger a la còrnia que moldeja l'aparell i el retorna al seu estat primigeni (és el mateix efecte que operar-se la miopia, però sense haver de passar pel quiròfan).

Doncs, apa, miops, ja sabem alguna cosa més!

ESCOLA D'ESCRIPTURA

L'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès ha engegat enguany dos cursos virtuals de narrativa (un en castellà i un altre en català). Els cursos comencen al novembre i acaben al juny; tot plegat, setze sessions que es distribueixen al llarg del curs i que tracten temes tan variats com els punts de vista, el temps, els personatges, la trama, l'ús literari de la llengua...

Des de fa deu anys, l'Escola d'Escriptura ofereix cursos presencials. Ara, però, amb l'afany de pujar al tren de les noves tecnologies, com han fet altres escoles d'escriptura, ha presentat un format en línia per a tots aquells que vulguin introduir-se en el món literari.

Si voleu més informació,només cal que premeu aquest enllaç, i trobareu totes les dades dels cursos.

(No tinc cap comissió per anunciar els cursos. Només em mou l'interès d'engrescar tothom que estimi l'escriptura; penso que és un punt de partida cap a mons meravellosos.)

ÁGORA

Ágora s'ha acabat d'estrenar aquest cap de setmana i ha sigut la pel·lícula espanyola més taquillera del 2009. I amb raó!

És una pel·lícula dirigida per Alejandro Amenábar i protagonitzada per Rachel Weisz (Hipàtia), Max Minghella (Davo) i Oscar Isaac (Orestes), entre d'altres, i està ambientada a l'Alexandria de fa 1.700 anys

Ágora narra la història d'Hipàtia, una filòsofa que  busca l'explicació al moviment de la Terra i el Sol. La seva cerca es veu emmarcada per les tensions entre els pagans, els cristians i els jueus de l'Imperi Romà. Tot plegat, desemboca en el plantejament del conflicte entre la raó i la intolerància.

Podria estendre'm a comentar (per sobre, és clar!, els meus coneixements no són tan profunds) altres aspectes de la pel·lícula, com ara la trama, la llum, el repartiment, el vestuari, la producció...

El que més em va sorprendre, però, no va ser tot això. No, el que més em va impressionar van ser les seqüències aèries d'Alexandria en què les persones semblaven formigues i les seqüències en què es veia la Terra dins el sistema solar.

Des d'aquesta òptica, es veia l'home (que les feministes recalcitrants hi entenguin també dona) com un ésser petit, diminut; se'l veia com una part mínima d'un tot immens. 

I és que, quan penso en tota aquesta immensitat que és l'univers, un alè de misteri m'envaeix i em fa sentir petita i diminuta; em fa veure'm com l'expressió mínima d'un d'un tot immens.

MEMÒRIA HISTÒRICA

Roman Polansky no va als Estats Units des del 1978. Ni tan sols ho va fer per recollir l'Oscar a Millor Director el 2003 (per la pel·lícula El pianista).

Per què no hi va?

Aquest "senyor" va ser detingut el 1977 a Beverly Hills acusat d'haver violat la nena Samantha Gaimer, que llavors tenia 13 anys. Aquesta nena era molt extravertida i diu que llavors Roman Polansky era el seu ídol i que s'hi va insinuar. Amb tot, el "senyor" Polanski es va declarar culpable d'aquells fets, per haver drogat una menor i per haver-hi mantingut relacions sexuals. Així doncs, el van empresonar.

Ara bé, quan van passar 42 dies que era a la presó sota llibertat condicional, va marxar del país abans de la resolució del jutge i no hi va tornar mai més.

Tot aquest temps Roman Polansky ha estat vivint a França perquè l'estat gal·lès té una legislació que protegeix els seus ciutadans de certs acords d'extradició (i per violació n'és un dels que queda exempt). Així mateix, tots aquests anys, Polansky ha evitat sortir el mínim possible de França i, si ho ha fet, s'ha preocupat prou per anar a països en què no hi ha acords d'extradició amb els Estats Units.

A més de la legislació, ara hi ha un munt de persones que el defensen, al·legant que ja han passat trenta anys dels fets i que Roman Polansky no ha suposat un perill per a la societat. Així doncs, figures conegudíssimes del món del cinema, polítics (sobretot francesos i polacs), diplomàtics, etc. han trencat una llança al seu favor.

Sí, molt bé, ja han passat trenta anys, aquest senyor no ha fet "res més execrable", la nena se li va insinuar... Però precisament per això no pot ser que un paio que és culpable d'una violació quedi impune per molts anys que hagin passat, per molt de renom que tingui i per molta insinuació de la nena. Tothom, als 13 anys, tenim un ídol que ens torna bojos; però estic segura que, si el tinguéssim davant, no acabaríem fornicant amb ell (o vosaltres sí ho faríeu???).

Aquest home va violar una nena, es va declarar culpable, va fugir de la justícia que el condemnava, es va refugiar en un país en el qual suposadament són defensors acèrrims dels drets humans i ha tingut prou compte de no visitar països que posessin en perill la seva impunitat gal·la.

Doncs ara que l'ha cagada visitant Suïssa (país que sí que té acords d'extradició per violació amb els Estats Units), que compleixi la seva condemna per violador de merda! Perquè, per sort, hi ha països que no volen oblidar (perquè hi ha coses que no es poden oblidar...).

VISCA LA MEMÒRIA HISTÒRICA!

KEN7

M'encanta Ken Zazpi.

Que no sabeu qui són?!!! Doncs bé, us en faré cinc cèntims.

Ken Zazpi (o Ken7, que és el mateix) és un grup de rock que fa cançons en basc (té un estil tipus rock català). Va néixer a Gernika el 1996, però no va editar el seu primer disc fins al 2001. Lúltim, el van editar el 2007.

Té cançons conegudíssimes, com ara Ilargia o Bidean. Si aconseguiu la traducció de les cançons (cosa que és fàcil de trobar per internet) o si domineu el basc, flipareu amb les lletres de compromís, que descriuen situacions i sentiments amb els quals ens podem sentir clarament identificats. Una delícia!  

Aquí teniu l'enllaç de la seva pàgina oficial perquè pugueu fer-ne un tast. Que vagi de gust!

ELS FANTASMES DE CAL GUIMERÀ

Corre el rumor pel Vendrell, i fins i tot pels voltants, que a Cal Guimerà (el museu de l'insigne dramaturg Àngel Guimerà) hi ha fantasmes.

Es diu que hi ha l'ànima d'Àngel Guimerà (que, com és lògic, és a casa seva!) i la d'algun visitant més que no se sap del cert si és il·lustre o no.

Fins i tot últimament hi ha hagut algun esdeveniment "estrany" (això és el que es va dient); si no, que els ho expliquin a les noies que van anar-hi a l'estiu a fer pràctiques.  

Qui en tingui curiositat pot anar a visitar la casa museu. Ara bé, us haureu d'afanyar, perquè, segons els mitjans de comunicació, l'Ajuntament ha rebut un ajut per tirar la reforma de la casa endavant, un projecte que fa anys que es vol tirar endavant, però que no arrenca mai per falta de finançament.

Quan facin les reformes, creieu que s'hi quedaran els fantasmes? Els agradará la modernitat que pensen construir dins la casa?

Bé, ja ens ho faran saber!...

TOCATS DEL BOLET

Diumenge vaig anar a caçar bolets. I ben bé dic caçar perquè ens va costar déu n'hi do trobar-ne algun.

Ens vam plantar a les deu del matí, com a bons pixapins, en un paratge preciós de la serra del Cadí (no us puc dir el lloc, perquè, si no, els meus companys boletaires em fotrien un bolet!...). El verd dels pins i els matolls estava emmarcat per un sol radiant que preveia un dia agradable a l'ombra del bosc.

Tot i la part idíl·lica del lloc, no estàvem sols: les vores de la carreta eren plenes a vessar de cotxes i més cotxes. Era una arribada en massa dels fans del programa Caçadors de bolets de TV3!

El vessant que vam escollir per buscar-ne estava força malmès: es notava que la gent ja havia passat abans (no sabem discernir si van passar-hi dissabte o diumenge a primera hora). El cas és que la cosa estava molt trillada i en vam trobar molt poquets, de rovellons, que és el que ens acostuma a agradar trobar.

Tot i així, la massa ingent fanàtica de TV3 només en coneix el rovelló i poca cosa més. Així que vam tenir sort i en vam trobar uns quants més de diferents: llanegues, fredolics, camagrocs, peus de rata, crestes de gall...

Així doncs, el resultat de la quiniela va ser:

BON TEMPS   - MAL TEMPS           1

MOLTA GENT - POCA GENT           1

ROVELLÓ      - ALTRES BOLETS      2 

ALCOHOL I IOGA (II)

Segona tramesa de postures:

Postura del dofí

Postura que enforteix la part superior del cos i relaxa les lumbars.

SHALABHASANA. Postura del saltamartí

Postura que flexibilitza la columna vertebral.

ANANDA BALASANA. Postura del nen feliç

Postura que estira suaument la zona lumbar. 

MALASANA. Postura de la guirnalda

Postura que estira els turmells, tonifica els òrgans abdominals i alleuja els mals d'esquena. 

KAPOTASANA. Postura del colom

Postura que tonifica el cos, augmenta la flexibilitat i desestressa la ment.

ALCOHOL I IOGA (I)

Estudis fidedignes confirmen que l'alcohol aporta els mateixos beneficis que el ioga (enquesta realitzada durant l'últim any).

SHAVASANA. Postura del cadàver

Postura de relaxació total.

SETU BANDHASANA. Postura del pont 

Postura d'extensió lumbar.

SHASHANKASANA. Postura del nen

Postura que relaxa tota l'esquena.

MARJAYASANA. Postura del gat

Posició que produeix un massatge lleuger a la panxa i a l'espina dorsal.

HALASANA. Postura de l'arada

Postura excel·lent per al mal d'esquena i l'insomni.

LOSANTOS INOCENTES

Fa gairebé un any que la veu del nostre "estimadíssim" Federico Jiménez Losantos no radiava en antena per aquestes contrades, ja que va ser despatxat de les santíssimes oficines de la COPE.

Doncs ara resulta que el tenim de veí: s'ha muntat un despatxet amb quatre antenes a Tarragona i es dedica a emetre el seu nou programa de ràdio, Es la mañana de Federico, a l'emissora EsRadio (si sou masoques i us agrada escoltar un discurs agre i recargolat de tant en tant, el podreu trobar al dial 98.7 o visitar el web de la ràdio, http://www.esradio.fm/).

Doncs bé, EsRadio va començar a emetre il·legalment el passat 7 de setembre. Resulta que el nostre estimat amic tenia molta pressa per despotricar contra els catalans i va obrir una barraqueta al Camp de Tarragona (ben a propet) per començar a fer feina. El cas és, però, que ha volgut tirar pel dret, eludint la normativa i el munt d'informes i llicències que toquen omplir i pagar per obrir qualsevol xiringuito. 

Davant aquest frau legal, com es faria davant d'una futura empresa qualsevol, la Conselleria de Mitjans de Comunicació ha obert un requeriment contra l'emissora per emetre sense llicència. I ara, fins i tot aquí, mirarà de suavitzar la cosa i dirà que és innocent, i que els culpables (com sempre!) són els altres.

Hi ha personatges que no canvien!

LA PÍNDOLA MÀGICA

El Ministeri de Sanitat ha decidit que la píndola del dia següent es podrà comprar a les farmàcies sense cap recepta mèdica a partir de dilluns que ve. 

Assegura que, per evitar-ne un ús inadequat, quan les usuàries comprin el medicament, rebran informació sobre com i quan han de fer-lo servir, sobre altres mètodes anticonceptius i sobre com prevenir infeccions de transmissió sexual.

Així doncs, el Ministeri de Sanitat s'escuda recordant que només s'ha de prendre la píndola en situacions d'urgència, sobretot quan fallen els altres mètodes anticonceptius o quan es duguin a terme relacions sexuals sense protecció. Adverteix, doncs, que no s'ha de fer servir com un mètode anticonceptiu habitual, ja que n'hi ha d'altres (com el preservatiu, que, a més, prevenen malalties de trasmissió sexual).

Molt bé! Molta facilitat, molta agilitat, molta urgència, molta informació, molta prevenció i molta advertència! Perfecte!

Però què passa amb el sentit de la responsabilitat dels nostres joves (a qui s'adreça principalment aquesta mesura)?! Com els estem ajudant perquè siguin responsables, tant sexualment com com a persones?

Crec fermament en la llibertat de decisió i en la maduresa dels adolescents. Per aquest motiu, crec que aquesta mesura "preventiva", només afavoreix el Ministeri i les conselleries de Sanitat, perquè no hagin de gastar tants calés en aquests medicaments i en futurs avortaments. Ara, qui paga són els consumidors.

I jo em demano: abans d'adoptar aquestes mesures, per què no ens plantegem què passa amb els adolescents? On és tota la feina que es fa a les escoles i als instituts? On van a parar els objectius de tots aquells tallers de sexologia i de prevenció de malalties de transmissió sexual? Com és que hi ha tants joves que, tot i rebre aquesta informació, eludeixen l'ús dels anticonceptius en les seves relacions sexuals?

Així no arreglarem res!

HALASANA

La meva postura preferida de ioga és halasana (hala vol dir arada i asana, postura).

És una postura invertida que flexibilitza i rejuveneix la columna vertebral. Aquesta posició corregeix deformacions vertebrals i vitalitza els nervis de la zona. A més, fa que augmenti l'energia a l'organisme (entre d'altres molts beneficis). 

A mi, normalment m'agafen tensions a la part alta de l'esquena, per sota les cervicals i entremig dels homòplats. N'hi ha que se li posen els nervis a l'estómac; doncs a mi, a l'esquena!

Quan practico ioga i arribo a aquesta postura, sento un alleugeriment enorme. El cos m'agraeix aquella posició i, en acabar, noto com l'esquena queda alliberada de la tensió.

No sé si practiqueu ioga o si n'heu practicat mai. Jo us ho recomano fervorosament. A mi m'havien explicat les meravelles del ioga, però mai no m'ho vaig acabar de creure fins que ho vaig provar. I de llavors ençà (ara ja fa gairebé un any), no l'he deixat de practicar ni una setmana. Proveu-ho un mes i ja ho veureu!

FLORES NEGRAS

Ahir vaig anar a veure Flores Negras, una obra de Daniel Vázquez que va ser guardonada a l'últim Festival de Cinema de Màlaga. Llavors va rebre el premi Millor Maquillatge.

Aquesta pel·lícula està basada en el llibre del Flores Negras para Michael Roddick, escrit pel mateix director. És un film d'intriga que tracta d'un espia de la RFA (antiga República Federal Alemanya) que decideix abandonar el servei després que l'última missió que du a terme fracassi. En la seva marxa, s'emporta la filla d'una espia que va ser morta en circumstàncies desconegudes.

Tots dos s'estableixen a Barcelona i refan la seva vida, fins que la tranquilitat en què viuen es veu alterada per l'aparició d'antics companys espies per resoldre assumptes que tenien pendents.

La pel·lícula està protagonitzada per Maximilian Schell, Eduard Fernández, Marta Etura, María Grazia Cucinotta y Héctor Colomé.

Jo, recomano mirarla un dia en què un no estigui gaire cansat. La trama és interessant, però lenta, i hi ha escenes força silencioses (no hi ha música) que demanen una atenció elevada (vaja, que depèn del tros pot agafar-te una badallera important). Tot i així, és recomanable.

BARCELONA TRÀGICA

Ara fa cent anys, va tenir lloc la Setmana Tràgica. Aquesta Setmana va esdevenir una revolta antimilitarista i anticlerical que va desembocar en una sèrie de fets funestos que van donar nom a l'esdeveniment.

Malgrat que tothom en coneix el nom, són ben pocs els que en coneixen els motius i els fets que ocorregueren. Així doncs, fem-ne cinc cèntims!

La Setmana Tràgica va ser una revolta que es  va dur a terme, principalment, a la ciutat de Barcelona entre el 25 de juliol i el 2 d'agost de 1909. Va esclatar perquè l'Estat estava en guerra amb el Marroc i volia reforçar les tropes que tenia a Melilla amb un cos expeditiu reclutat fonamentalment a Catalunya. Així doncs, va ordenar una mobilització de la societat catalana. 

Aquesta mobilització va ser rebutjada pel poble per una sèrie de condicionaments: un d'ells era que la majoria de reservistes eren casats i amb fills. També hi va influir que quedaven exempts d'anar-hi els que podien pagar una quantitat de diners (quantitat que no podien pagar els més pobres, és clar!).

Tot plegat va provocar que els dies següents es produïssin una sèrie d'aldarulls contra la policia i que el dia 26 de juliol es convoqués una vaga general. Aquesta vaga, però, es va desbordar i va desembocar, entre d'altres, en actes violents caòtics i incoherents. Els carrers, plens de barricades, van ser l'escenari de la insurrecció. 

Durant aquesta setmana, els avalots es van canalitzar cap a l'estament religiós, ja que els insurrectes van creure que l'Església era la gran culpable de la situació. En aquest ambient, doncs, es van incendiar molts convents i esglésies, es van perseguir religiosos (fins i tot hi va haver morts), es van profanar tombes i es van desenterrar cadàvers de monges, que van ser passejats per la ciutat com a espectacle anticlerical. 

La revolta va finalitzar el 2 d'agost de 1909, per la falta de suport, per la deterioració interna la insurrecció i per l'arribada massiva de forces militars.

La repressió fou molt forta: es van tancar diversos diaris d'esquerreres que van donar suport a la insurrecció i més d'un centenar de centres socials obrers i d'escoles laiques. Hi hagué uns dos mil processats i diverses penes de mort, entre les quals es troba l'afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia (aquest personatge va tenir un paper important dins la Setmana Tràgica i va servir de cap de turc de la repressió de la revolta).

La cosa va acabar aquí i tal dia farà un any!

Justament el juny d'aquest any, Andreu Martín, mestre de mestres de novel·la negra, ha publicat el seu darrer llibre: Barcelona Tràgica. És una relat apassionant ambientat en els dies turbulents de la Setmana Tràgica. No us el podeu perdre!

TEATRE ÀNGEL GUIMERÀ

La setmana que ve és festa grossa al Vendrell: s'inaugura el nou teatre de la vila, que portarà el nom d'Àngel Guimerà. D'aquesta manera, s'agermana amb el teatre que també porta el seu nom a Santa Cruz de Tenerife, ciutat que va veure néixer l'escriptor.

El tema del nom, però, no s'acaba aquí. No, senyor!

El cas és que, si us hi fixeu bé, la sigla (o el logo/marca del teatre) que representarà la sala és tàg (suposadament: Teatre Àngel Guimerà). D'altra banda, però, el nom que descriu la sigla és "Teatre Municipal Àngel Guimerà", denominació que hauria de donar la sigla TMAG.

Què deu passar aquí, amb tots aquests noms? Quin desgavell, no? Doncs no, la cosa és prou clara si fem servir el refrany aquell que diu: "Pagant, sant Pere canta".

És a dir: l'espai, pròpiament dit, pertany a La Lira, però el caleram per refer l'antiga sala de teatre l'ha posat l'Ajuntament (entre d'altres). Per tant, per molt que la sigla (i La Lira) es vulgui desvincular del seu mecenes, la sala ha de quedar marcada amb el Municipal (si més no, fins d'aquí a 45 anys, que no és poca cosa!). 

Així doncs, com li haurem de dir?

SALSA BOLONYESA I BUNYOLS

Fa dues setmanes vaig rebre una trucada molt engrescadora de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Havien tingut una baixa d'última hora i necessitaven cobrir la vacant urgentment.

Devien remenar una llista d'antics alumnes aviciats a fer cursos diversos (llicenciatures, diplomatures, certificats, postgraus i altres titulets), i van ensopegar amb el meu número de telèfon. Renoi quina alegria vaig tenir!

Volien que fes un curs anual de tres hores setmanals (més tutories). Tot plegat no em sortia gens a compte (si pensem en els calés), però ves què hi farem?! Era un somni que volia acomplir!...

Vaig parlar-ne a la feina i no em van posar cap impediment (són uns sants!). L'endemà vaig trucar a la UAB i els vaig confirmar que acceptava l'oferta. Per formalitzar-ho, ahir vaig haver d'anar-hi per tramitar la contractació i per reunir-me amb els professors que també imparteixen l'assignatura. El tràmit del contracte va anar ràpid, malgrat el patracol que vaig haver de lliurar. La reunió van ser panses d'un altre paner...

Vaig trobar-me a la UAB amb la resta de professors. En total, tres més: dos de jovenets i un que fa temps que s'arrossega per aquests mons (de fet, va ser professor meu!). Vaig arribar amb la intenció de resoldre dubtes, recollir material, parlar de possibles situacions conflictives a classe... I plaf!: em trobo de morros amb un panorama que no imaginava.

Se'm platifica al davant el famosíssim Pla Bolonya. Els meus futurs companys tenien una idea molt vaga de com s'havia d'aplicar i vaig poder comprovar que tots els rumors  que envolten el Pla són reals, però que, a més, estan per resoldre!!! (Pobrets els alumnes que comencen enguany els graus!...)

El guirigall, però, no s'acabava amb Bolonya. Noooooo, fillets meus!... El guirigall va continuar quan vaig començar a demanar material, a preguntar per resoldre dubtes, a parlar de possibles situacions... i vaig veure que allò era can pixa (ara, amb Bolonya, i abans, amb el pla antic del 1992).

Cadascú plantejava l'assignatura com volia: no hi havia material unificat (un llibret o un dossier trist amb espiral que fes el fet de "material per a l'assignatura"). Els professors tenien uns fulls que, en el seu moment, havien pescat d'aquí i d'allà, i que conformaven el material de classe. Vaig quedar garrativada de veure que al despatx no hi havia material comú per treballar de forma uniforme a tots els grups. Ai, pobrets, els nens que comencen enguany! Quin bunyol de grau els espera!

Vaig quedar indignada de la mediocritat que regnava als despatxos (i em refereixo al departament). I ara, indignada, crido:

STOP BOLONYA, SÍ; PERÒ STOP INEPTITUD, TAMBÉ!

MANIFESTAR-SE [s. XIV; del ll. manifestare, íd.]

Fixa-t'hi, tu! 

Segons el Diccionari de la llengua catalana de l'IEC, manifestar com a verb pronominal (és a dir, manifestar-se) pot tenir quatre accepcions:

1. Esdevenir manifest. El seu talent no pogué manifestar-se d’altra manera.

2. Algú, declarar el propi pensament, els propis propòsits, etc. Alguns polítics es manifesten en contra de la nova llei.

3. Algú, donar-se a conèixer. S’ha manifestat tal com és.

4. Participar en una manifestació. Un grup nombrós de persones s’ha manifestat davant l’ajuntament.

Ara bé, si busquem al Diccionario de la Real Academia Española, resulta que manifestar com a verb pronominal (manifestarse) només té una accepció:

1. Tomar parte en una manifestación pública.

Així doncs, manifestarse (en castellà) no recull els mateixos sentits que manifestar-se (en català). I, a més, no especifica què vol dir "tomar parte" (com es pren part de la manifestació pública?). 

I és clar! Ara ja entenc per què no ens entenem aquests dies!... I és que la gent de l'Estat parla en castellà i, quan autoritzen certes manifestacions, es refereixen a l'única accepció que tenen. I nosaltres, com que som una mica "curtets", estirem més el braç que la màniga i entenem coses que no són...

ARRIBA ESPAÑA

Fa dies que no paro de sentir pertot arreu notícies de la Falange i de falangistes reconvertits en advocats respectuosos que fan complir "les lleis".

Jo sóc filla del període democràtic, però reconec que aquests flash back i tot l'enrenou mediàtic, m'ha despertat la curiositat i ha fet que faci una visita fugaç al web de Falange; concretament, Falange Española de les JONS (perquè quedi ben clar que és una de concreta, ja que n'hi d'altres, com ara Falange Auténtica, Mesa Nacional Falangista...).

Doncs bé, el primer que m'he trobat és aquest cartellet tan bufó. Em recorda les fotografies dels llibres d'història que ens ensenyen els moments nefastos de la humanitat que no s'haurien de repetir.

Després, per contrastar idees, he navegat per internet i he vist que la seva fundació es remunta el 1933 y que culmina el 1939. Us sona aquest any?! Llavors es presentava com una força antiparlamentària que preveia la violència com un mètode per arribar al seu fi (cosa que va demostrar amb escreix!).

Ara resulta que la "nova" Falange està reconeguda com un partit democràtic "de debò". Quina paradoxa, oi?

I jo em demano: com és que trenta anys després, encara hi ha un "partit" que enalteix l'acarnissament d'un dictador, les meravelles de la raça o l'anorreament de les nacions? Ara, més que mai, apel·lo a la famosa Llei de partits espanyola (tan dura amb altres partits que actuen a l'Estat).

Si fem una mica de memòria, un dels motius de la Llei indica que el seu objectiu és "garantir" el funcionament del sistema democràtic impedint que un partit polític pugui, de forma reiterada i greu, atemptar contra aquest règim democràtic de llibertats, justificar el racisme i la xenofòbia o donar suport políticament a la violència i a les activitats de les bandes terroristes.

I em torno a demanar: per què no s'aplica de la mateixa manera?

QUIN NEGUIT!

Per què escrivim?

Encara no s'ha descobert la raó primera d'aquest neguit tan primitiu. Sí, sí, primitiu. Perquè, al cap i a la fi, escriure és l'expressió gràfica d'una inquietud que sentim dins i que hem de treure tant sí com no.

Amb la necessitat d'exterioritzar aquest neguit, la humanitat va començar grunyint i després va articular sons, que van desembocar en paraules. Alguns, fins i tot, tenien tant de neguit que s'allunyaven de la gent per reconèixer aquest rau-rau i per imprimir-lo a les parets d'aquells caus on anaven a refugiar-se.

Avui dia hi ha qui prefereix pintar, n'hi que cantar... D'altres, prefereixen anar a córrer o netejar la casa tot el dia. Sí, senyor, tot això són símptomes d'alguna cosa que es remou per dins i que ha de sortir. La gent som ben diversa, oi?

Ho heu pensat mai, això, vosaltres? Per què escriviu?